05 set. Odi mentider

La conquesta més sonada del dimoni, la joia de la seva horrible corona, és el menyspreu per nosaltres mateixos que en tants cors està tan arrelat. El món tampoc el posa fàcil i ens maleduca incansable en la idolatria de les aparences i dels poders. I, sumades les seves forces, món i dimoni fan que tants no aconsegueixin escapar d’una existència on caminen aixafats per dins, d’amagat i aixafats, per no ser com haurien de ser. Encara que aquí no acaba la cosa, perquè el que més li interessa al mentider, és fer-nos creure que -a més- nosaltres som els veritables i únics responsables de la nostra pròpia desgràcia. Just, perquè aquí ficats, en aquest parany, acabarem convençuts que no tenim dret a res, a res fins que no aconseguíssim llevar-nos de damunt aquesta pobresa – cosa impossible, perquè l’amor bo per nosaltres mateixos en el qual hauríem de fer alçaprem, està fet pols…

Caminem molt equivocats perquè hem oblidat que la nostra vida és una vocació. En efecte: vivim perquè hem estat cridats; vivim per a acollir aquesta crida. Perquè ella ens descobreixi el que som, la nostra autèntica identitat. Vivim perquè se’ns mostri la veritat i la puguem gaudir. Món i dimoni s’obstinen en el contrari: totes les seves energies sempre al servei d’una espècie d’encongiment vital que ens porta fins a la definició de la nostra vida i de nosaltres mateixos en funció d’una missió. La vida, tot el que som, transformat en una missió. En definitiva, en un assoliment. O cosa que és el mateix, la vida sencera com un preu que hem de pagar i devem. Atents, perquè aquests objectius o assoliments que li acaben donant forma a cada segon de la nostra existència, poden ser les coses més lloables del món: ser una bona mare, un bon cap, el millor cura del món… Són coses bones i necessàries, però tan infinitament estretes, que ens acaben ofegant.

Si la vida és només per a l’assoliment d’un objectiu, tot, absolutament tot, es pot tornar una amenaça. Un virus, la fi de les vacances, els anys que passen, una multa de trànsit, o un amic que fa estona que no ens diu que ens vol – tot. Aquí la vida esgota. I aquí ens descobrim incapaços d’aconseguir allò per a què en el fons vivim. Perquè abans o després, un amb més força ens arrabassarà el nostre. És llavors quan qualla el menyspreu per nosaltres mateixos, perquè tot ens crida que no aconseguirem allò per a què vivim. En canvi, quan la vida és per a descobrir la nostra veritat de fills, res amenaça i tot coopera. Perquè el nostre ser fills va abans, ens defineix abans, perquè és allò que ens fa ser. Viure té molt, moltíssim, d’acollir-nos a nosaltres mateixos gràcies a la llum de la presència de Jesús al costat de nosaltres.

Contemplem les lectures d’aquest diumenge. Sembla que les quatre portin dins una espècie de catàleg de les desgràcies. Parla la primera dels cecs, dels sords, coixos i muts. El salm dels oprimits i famolencs. I també dels orfes i de les vídues. La segona parla d’un pobre esparracat. I l’Evangeli d’un sord que a més era mut. Per al món, tot amenaces; desastres objectius, vides malmeses. Santiago, en la seva carta, ens diu el contrari: res d’això és incompatible amb la paternitat de Déu. Res fa impossible el do de la seva paternitat. Més encara diu: Germans, escolteu: potser no ha triat Déu als pobres del món per a fer-los rics en la fe i hereus del regne? El que per al món és una amenaça, motiu del nostre amarg horror interior, les lectures ho assenyalen com l’anunci de la vinguda de l’amor de Déu. Som fills; fills estimats. I ho serem sempre.