La nostra paraula interior té una força tan peculiar que a vegades ens passem temps sencers dominats per ella, completament ocupats per dins amb el que estem pensant. Però amb pensar no n’hi ha prou, no és suficient. És més, quantes vegades el nostre rumiar es contamina i ens deixa l’ànima mústiga i l’afecte engarrotat. No, la vida no ens arribarà per aquí… El que ens canvia és saber que som coneguts i estimats. I que el bé que posseïm i que desitgem té dins un per sempre. La novetat que ens transforma ha de ser don, una cosa vinguda de fora, un amor que porti vida. Per això la conversió a la qual el Senyor ens crida en aquest temps no serà el resultat d’un pensament inflat i saberut, sinó el que succeeix en nosaltres quan en reconèixer-lo, en contemplar-lo, i en escoltar la seva veu, ens fa nous.

Les lectures de la Missa d’aquest diumenge contenen nombroses expressions amb les quals el Senyor anuncia que la possibilitat de l’amistat amb Ell, és Ell mateix. Perquè la iniciativa és seva, com també Ell és el garant. Déu és primer, l’abans que fa possible tot, l’amor que dona principi. No som cridats a conquistar a Déu, sinó a rebre-ho, a acollir-ho. Diu la profecia d’Etzequiel: “Jo mateix obriré els vostres sepulcres, i us trauré d’ells, poble meu, i us portaré a la terra d’Israel. (…) Posaré el meu esperit en vosaltres i viureu”. El salmista anuncia el mateix, quan diu que “del Senyor ve la misericòrdia, la redempció copiosa; i Ell redimirà a Israel de tots el seu delictes”. Sant Pau assegura que l’Esperit “també donarà vida als vostres cossos mortals”. I això precisament és el que recull l’Evangeli: que Jesús va rescatar a Llàtzer cadàver cridant “amb veu potent: Llàtzer, surt fora”.

No se’ns dona la vida per a veure si som capaços d’arribar a ser com Déu, per a igualar-li. Déu no ens crida a això, sinó a acollir el seu gest, a estimar la manera amb què ens aconsegueix, la concreció amb la qual vol que fem el camí. És el que revela el gest totalment gratuït amb el qual Jesús s’aproxima fins a la tomba del seu amic difunt. Llàtzer no podia ni demanar el miracle, no podia negociar amb Déu, però sí que podia acollir la gràcia que el Senyor amb la seva presència li oferia. Jesús és el do amb el qual Déu arriba fins als nostres sepulcres, fins a la mateixa porta de les nostres morts, i només demana la nostra disponibilitat. Donar-li voltes a les coses no ens salvarà; el més probable és que ens acabi embullant en acusacions i denúncies, a nosaltres i als altres. El que salva és no deixar passar la presència de Jesús, no deixar que la mà que ens tendeix quedi sense la nostra. En la comunitat, que sempre té alguna cosa a proposar. En l’escolta confiada de l’Escriptura. I en els sagraments, especialment en la confessió i en l’Eucaristia.