11 jul. Per sempre
Ens ha passat a tots. Gaudir de la sorpresa de la bellesa, o de la calor d’un afecte veritable i bo, o viure un temps de pau interior, i veure com el cor reacciona i crida a la seva manera demanant un ‘per sempre’. Li fem més o menys cas. Li donem més o menys espai. Perquè a tots se’ns ha enganxat al cos una certa capa d’escepticisme. Però el cor demana: per sempre, voldríem que el bo fos per sempre. Aquests dies passats ho he vist succeir en la filla d’uns amics, perquè el cor fa el seu treball des de la primera vegada que batega. Amb un matrimoni amic i els seus fills vam anar a visitar a uns familiars. Al final dels dies junts, la filla més petita, de sis anys, en haver d’acomiadar-se dels seus oncles i dels nous amics amb els quals allí va passar el temps, plorava desconsolada. Va ser preciós veure com se li va acostar la seva mare. En un to afectuosíssim, li deia, ho veus, necessitem el cel, nosaltres necessitem el cel… La vida eterna, el per sempre que demana el cor quan agrada allò per a què està fet.
De quina manera ens succeeix crida l’atenció: tenim davant un dia bonic, o un bon amic que ha de marxar. Realitats totes subjectes al temps. Perquè arriba la nit i s’amaga la llum que ens ho mostrava tot. O s’acaben els dies d’estar junts perquè cal tornar a la feina. I amb una peculiar rebel·lia, el cor demana alguna cosa que -en el fons- ens és desconegut, perquè demana que el pas del temps no obligui a un final d’allò que estimem. És com si el cor anés aliè a tot el que veiem, i circulés per un carril completament propi. Perquè l’experiència ens diu que tot acaba, que tot passa. I que res és per sempre. I en canvi, el cor mostra així la seva fibra, com si estigués teixit amb alguna cosa que no és d’aquesta terra, alguna cosa que no pertany sense més al mateix temps que acaba. Com és que després de milers d’anys de vida humana sobre la terra continuem desitjant un més enllà. De què estem fets per dins que se’ns queda petita la vida?
Als apòstols els passaria el mateix. I se’ls desbordaria l’ànima tantes vegades com a nosaltres. Llavors van trobar a Jesús – o més aviat, Jesús els va trobar a ells. Van començar a seguir-li, al mateix temps que s’anaven descobrint cada vegada més alliberats d’aquesta desconfiança que a vegades ens rosega a tots una mica per dins. Cap a on mira el cor? El cor té raons que la raó ignora, deia Pascal. I Jesús els va dir aneu. Els va cridar i els va enviar. Van ser. Havien començat a experimentar que la relació amb Ell, que la nostra vocació cristiana, és el camí que porta al per sempre, el que més assegura que res es perdi. El salm de la Missa d’avui ho diu de la forma més bonica possible: El Senyor ens donarà la pluja, i la nostra terra donarà el seu fruit. I també sant Pau en la segona lectura: en Crist hem estat triats. Perquè en Crist se’ns acosta l’eternitat, i el nostre temps i el de Déu es toquen i abracen. Jesús és la garantia que el bé no caducarà mai. Acostem-nos al Senyor, perquè Ell és la vida per sempre.
