02 oct. Plantadors de moreres
Una mica de fe seria bastanta perquè les moreres ens obeïssin. Ho va dir Jesús als apòstols: les plantaríem en la mar amb només voler-lo. És el mateix que dir que si tinguéssim fe tot seria nostre. Tot, sense haver de viure a la defensiva, sense haver d’escapar de la vida perquè no molesti; tot: amb una mica de fe la vida podria donar-se a la fi aquí i ara, sense l’espera il·lusa i malgastada de qui es confia a un bitllet de loteria. Fe, que no diu Jesús si fóssim millors o més semblants al jo que fabriquem en somiar. Una mica de fe, sense més; és a dir, un mínim de vida real -concreta, domèstica, ordinària- en funció del nostre Déu, del reconeixement i de l’afirmació de la mà amb la qual Ell ens toca i ens acompanya des que ens va fer.
La fe no és una paraula que nosaltres ens diem a nosaltres mateixos. Neix amb una paraula que Ell diu abans, Ell primer. La fe neix del reconeixement de la petjada de la seva presència en les nostres vides. Ell és abans i, llavors, després, comença la fe. És gairebé obvi, però no sempre ens informa: Jesús no els va demanar als apòstols que es dissenyessin una vida religiosa per a quan arribés el moment de començar a viure; el que els va demanar és que el seguissin. Va arribar Jesús, com una tromba d’inesperada novetat, va posar la vida potes enlaire, i els va cridar. No fa falta inventar a Déu, ni cal improvisar de sobte una història amb Ell. Ho diu el salm de la Missa d’avui: Ell és el nostre Déu i nosaltres som el seu poble.
Serà fe allò nostre quan recorrem sencer el camí que ens porta de la idea d’un déu que ens dona sempre la raó, fins al Crist de carn i d’història que amb la seva presència, en cridar-nos, ens desafia. Jesús no ens denuncia, ni ens acusa – això ho fa l’enemic quan li donem via lliure. Però el Jesús de veritat encoratja junts a nosaltres; en els amics, en un catequista que ens fa una proposta, en els sagraments, en la vida de l’Església. La fe és el que vivim quan bolquem la llibertat allí on Ell ens aconsegueix, on ens surt al pas per a començar a viure amb nosaltres. Quan a Déu l’inventem, o quan ho dibuixem al nostre antull i d’acord amb la nostra comoditat o instint, seguim sols. I sols, la vida només pot ser càlcul. Però aquí no cabem sencers. Una mica de fe, i tot seria nostre.
