21 març Rebolcada
La rebolcada cultural és total. Li hem donat la volta a tot el que és humà. I ha succeït l’impensable: ens hem passat la setmana aplaudint-li a la mort… És l’anti-història. Perquè tots els nostres avantpassats van dedicar cada segle del temps al contrari. Van buscar sense treva el sentit i la gràcia de la vida. Ara, nosaltres els espanyols, victoregem a la mort. És una festa macabra, una festa a l’inrevés. Perquè en comptes de continuar desitjant, esperant, en un desengany total, i menyspreant tot el que la realitat ens regala, li estem fent la botifarra definitiva a tot el que som. Hem aconseguit posar-nos d’acord per a apostar pel no-res. Perquè a això aplaudeixen des dels seus escons, senyories. No li aplaudeixen al malalt o a l’ancià que marxa, no ens enganyem. Ens aplaudim a nosaltres mateixos que a la fi ens llevem de damunt aquest jou. Les vies venoses i els bolquers. Les despeses. I el pes insuportable de les seves preguntes – es va acabar, ciao!
Vivim un diumenge post mortem. L’Església ens proposa per a avui un fragment de l’Evangeli de Joan que narra una cosa curiosa: de tots els personatges que habiten les pàgines dels evangelis, els grecs de l’escena d’avui, són els únics que no aconsegueixen acostar-se fins al mestre. Ho van demanar formalment, però no ho van aconseguir. Tots els altres van tenir prou amb un parell de crits, o unes empentes, o amb treure a Jesús del llit enmig de la nit. En canvi, quan li comuniquen la petició dels grecs, Jesús els diu que ha arribat l’hora. Que pugin al calvari, respon, que mirin a la creu, perquè allí em podran veure i conèixer.
Jesús en el calvari, amb els braços oberts, amb la fusta de la creu aferrada a la terra, perquè allò seu pogués enfonsar les seves arrels en allò nostre. Va pujar per nosaltres: ecce homo. Molt diferent als homes de moda, que en viure passen sense deixar estela ni història. Homes d’avui que construeixen poc, que només diuen jo i meu, perquè no se’ls ha perdut res fora de si mateixos. Lògicament, no saben res de possibles hereus. Consumeixen divertimento, narcisos, jugant amb el temps, sense res a fer. Com diu un autor actual, vivim una espècie de bucle del jo. Lògicament acaben més sols que l’una. I aquí només els queda l’última entremaliadura, la de pegar-se un tir per a escapar per la porta de darrere d’aquesta vida nana i de disseny – no hi ha qui l’aguanti. Em sembla que res pot ser més impressionant que el que vam veure aquí el dijous: els nostres polítics en peus perquè se’ls veiés mentre aplaudien al suïcidi…
S’equivoquen amb l’eutanàsia. El problema no és estar viu, sinó la humilitat de reconèixer que allò per a què vivim no ens interessa. Res interessa ja prou. A Jesús, en canvi, tot li omplia els ulls. La filla malalta d’un desconegut. Uns lliris o uns ocells. Un home baixet pujat a un arbre. Els nens. I, molt, els seus amics. A Jesús li començava per dins, com a nosaltres, però des d’aquí, la vida li sortia sencera cap a fora, cap als altres, als quals es va anar lliurant sempre amb més decisió, fins a arribar al calvari. Amb el seu gest generós, ens ho anunciava a tots: la vida en conserva es podreix. Ho va anticipar en respondre a l’apòstol que li deia dels grecs: el que s’estima a si mateix, es perd. I el que s’avorreix a si mateix, es guarda per a la vida eterna. La perla que fa la vida bona, espera amagada en el cor del proïsme.