01 ag. Rebre

Als israelites els va sorprendre per sempre la potència inesperada amb la qual el Senyor els va deslliurar del poder del faraó a Egipte. Una meravella semblant va treure el cap al cor dels apòstols cada vegada que es descobrien pensant en aquell home, en el seu amic, com el veritable Fill de Déu vingut des del Cel. Es veu en les lectures d’aquest diumenge: el nostre no és un Déu adormit al qual cal espavilar agitant-li el llit; té la seva pròpia agenda, el seu designi: és Déu i Pare, i exerceix. És un Déu que es mou i que té iniciativa. De fet, veient que ens regala la vida cada dia, que ens regala l’univers sencer, i que no li va estalviar el preu de la creu al seu Fill per a rescatar-nos, bé podem afirmar que la seva és una iniciativa amorosa: Déu es mou per a afirmar-nos, per a possibilitar el que som, perquè el nostre ser aconsegueixi la seva plenitud.

És veritat que la iniciativa de Déu en les nostres vides no sempre atén els nostres a priori, és a dir, als nostres esquemes o a les nostres imatges. I que el Senyor no impedeix el drama d’aquesta diferència. Però la seva iniciativa, el seu designi, tal com ens aconsegueix i es manifesta en la nostra vida, és la manera concreta a través del qual ens vol salvar. Per això, nosaltres, amb tot el nostre ésser i amb tota la nostra vida, hem d’inclinar-nos, inclinar-nos cada vegada amb més decisió cap a la disponibilitat, cap a l’acolliment de la seva iniciativa com a autèntic estil de vida. Acollir, rebre, i llavors respondre i obeir a la manera concretíssima a través del qual el Pare ens crida a ser seus en unió total amb Ell.

Pensem en Jesús, que tenia a la seva disposició tot el poder del món. I amb tot, com a home, va esperar… En efecte, va viure esperant que el Pare li omplís les mans, i els ulls, i el cor. Va fer que la seva vida l’anés teixint el Pare amb els fils de la seva voluntat divina. I Jesús va viure mirant, atent, rebent el que el Pare li anava oferint. Quantes vegades, com esclafint a cantar, se li omplia el cor de meravella per la sorpresa de la misteriosa bondat del nostre Déu. Que diferent és per a nosaltres, que vivim amb presses i nervis, plens fins a les celles de temors! Ens movem sense parar, com si els nostres moviments estiguessin farcits d’una incòmoda electricitat estàtica que no ens abandona mai. Atipats d’activitats, fent l’impensable per a assegurar-nos alguns pocs afectes mig comprats, tan embotits per dins i per fora, i traient a empentes del nostre cor el vertigen que apunta cada vegada que sembla que només podem esperar, esperar i esperar que algú ens miri i ens estimi; quines vides més diferents…

Amb tot l’encert possible diu González Sainz en el seu últim llibre que nosaltres som més aconseguidors que acollidors. Com si aquesta fos la subtil malaltia de l’ànima humana en aquesta hora de la nostra història, que ens fa viure tot en funció d’un bé per aconseguir o conquistar. Quant sanem que malgrat totes aquestes conquestes o èxits, poques vegades aconseguim superar el llindar de la solitud… Perquè el que agarrem, fins amb una mica de violència, no va molt més allà d’una poca satisfacció, legítima, encara que tantes vegades superficial i passatgera. A qui acull, en canvi, a qui espera i rep, se li anuncia que hi ha algú que dóna, algú, i se li parla d’un altre i de do, i de la possibilitat d’un amor sense el qual la vida no val la pena. Temps d’estiu: contemplem a Jesús. Descobrim amb Ell que la nostra vocació és confiar en el Pare – i que el Pare proveeix.