30 maig Santíssima Trinitat
A tots sembla que alguna cosa ha canviat. Ni el virus pot ofegar la novetat. Com si en l’escala de la diferència entre Déu i nosaltres, en aquestes últimes dècades, haguéssim escalat més esglaons que mai, més prop de la seva divinitat del que van estar mai els nostres avantpassats. Ara som més, podem més, com si la nostra condició humana hagués aconseguit llevar-se de damunt part de la seva pobresa. Ja no depenem tant, o almenys, ho fem d’una altra manera. Parlem a Déu de tu. Tant que li estem negociant els termes de la nostra relació amb Ell, els mateixos termes de la nostra salvació. Ja no li toca a Ell decidir tot. Com que necessitem menys d’Ell, revisem què significa la fe, la moral; i en definitiva, tot.
A més, el més impressionant dels miratges: per com imaginem ara a Jesús, per com ho fem en aquesta generació, emblema únic dels valors de moda, és incomprensible que ho matessin. Jesús hauria d’haver estat més pillo, perquè estem convençuts que en aquesta època nostra no li haurien crucificat, i podria passejar feliç pels nostres carrers. El van matar? – serà que no va ser així… Potser ho va inventar l’Església per a tenir alguna cosa que acusar el món. L’hem baixat de la peanya, perquè ja no ens fa por. De fet, ja no diu la veritat. No és més que un més. Una sort de comodí que podem col·locar com vulguem, sempre incondicional nostre, diguem el que diguem. Perquè Jesús és bo. Normal: si Déu camina ja tan a prop, i tan a l’abast de la nostra mà, quant més un ingenu fuster al qual tot li semblava bé…
Celebrem la festa impressionant de la Santíssima Trinitat. Perquè l’Església no es cansa. La litúrgia educa, mestra, i ens convoca a aquesta lliçó magistral: Déu és Un i Tri. Pare, Fill, i l’Amor entre l’U i l’altre. Avui ens toca mirar a Déu. Mirar-lo a Ell, el seu retrat. El que és, no perquè en pronunciar-lo ho generem, sinó perquè Ell estava abans. Sant Pau diu en la segona lectura de la Missa d’avui que hem rebut un Esperit que ens fa fills adoptius. I que el testimoniatge de l’Esperit és justament aquest: que som fills. Així, hereus de Déu i cohereus amb Crist. Fills, perquè Ell estava abans – perquè Ell és abans.
Aquest abans no ens ho llevarem mai de damunt. Perquè no podem anticipar-nos al nostre Origen. Però és que per molt que ens obstinem, o que pensem que no càpiga en la història més que la nostra delegada opinió, no ens interessa canviar a Déu. Ens interessa descobrir-lo, acollint la història de la vida de cadascun amb la qual Ell se’ns vol donar a conèixer. Que necis quan el “chuleamos”, amb tots aquests jo crec que les coses haurien de ser d’una altra manera… Des de sempre i per sempre amor. Sempre fidelitat. Un Pare que no s’agosta. Disposat a l’enèsima virgueria amb la condició de conquistar la nostra llibertat. María ens ajudi a entrar en el silenci interior, i des d’aquí el mirem. Allò nostre passa, però Ell roman.
