18 des. Sempre
Les lectures d’aquest diumenge estan plenes d’indicacions temporals grandioses. Són tan extenses que només les podem enunciar, perquè ni tan sols caben a l’interior d’una de les nostres imatges. Diuen d’un tron que roman, d’un favor mantingut eternament, d’un llinatge perpetu, i d’un regne sense fi. Són altres maneres de dir sempre – sempre i tot. Perquè és tot el temps, el temps sencer, sense interrupcions de cap mena, perquè el temps és sempre per a la salvació, per a la història d’amistat entre Déu i nosaltres, allí on es troben la nostra necessitat i la seva abundància.
És possible sempre perquè Déu no envelleix. Tampoc es desgasta. Ni ve a menys el seu interès. Nosaltres sí que ens cansem, i no aconseguim ser fidels, ni agradar alguna cosa que duri. Ens passa perquè la nostra mirada s’ha girat baixeta, sense coll, ha inmadurat, i quan per fi es posa, no veu més que la pela de les coses. Com si mirar des del cristall d’un aparador li anés suficient. De fet, vivim bona part del temps a extramurs de la veritat, convençuts que a aquesta li basta coincidir amb la sola aparença. Tan lluny ens quedem de conèixer realment les coses, que en el mateix moment de descobrir-les, immediatament, comencen a tornar-se estranyes, alienes, fins a menyspreables.
Decidim acusar a Déu d’haver-nos tingut a les fosques, com a captius, a distància de la vida possible. I com ja no estem disposats a rebre de les seves mans el sentit que ens ofereix, ens hem posat d’acord per a fabricar-nos un a mesura – un vedell d’or modern… Però la veritat és que ningú s’atreveix a confessar l’autèntic resultat d’aquesta vida només nostra: ja res interessa realment, res val la pena, i el temps s’ha tornat insofrible. Això del dijous a Espanya és el símptoma definitiu: l’eutanàsia és la derrota més gran possible. Perquè ningú s’allibera de res amb una mort a dretcient. Admetem-ho: la mort selfservice és la guinda del pastís del nostre fracàs com a homes.
Quan ens allunyem de Déu, ens allunyem de la possibilitat de descobrir la veritat que Ell ens vol revelar en les coses, en els temps, i sobretot en la trobada amb els altres. La realitat sencera que va obrint els seus braços, com si fossin pètals, perquè puguem contemplar el secret de la seva intimitat. Que és Déu mateix: Ell és el sentit de tot, l’Amor que se’ns ofereix. Per Ell, sentit i amor són la mateixa cosa, la veritat de tot, que no caduca. El sabor bo del temps. Per això les lectures d’avui ens poden impressionar amb el seu anunci: fidelitat sense fi, aliança eterna. Al temps ni li faltem ni li sobrem nosaltres; al nostre temps només li falta Ell.
