12 febr. Turquia i Síria
El terratrèmol a Turquia i Síria ha estat devastador. Desborda les nostres possibles mesures, i demana ara un esforç humà monumental. Se’ns queda gran. Som incapaços de calibrar el dolor en tots aquests milers de cors, perquè se’ns queda gran… Aquest hauria de ser el nostre primer pas, reconèixer que la realitat és més gran que nosaltres. De fet, una cosa així ens retorna a la posició en la qual vam néixer, a la posició oblidada en la qual Déu ens va portar al món. La realitat sorprèn i demana una atenció que no sempre li oferim. No podem viure partint només de nosaltres mateixos, de la nostra pretensió o del nostre projecte, perquè el terratrèmol, el covid, o el càncer de la meva germana, diuen que no som déus. Amb freqüència abandonem la veritat: la vida és sencera i sempre un do, una cosa rebuda, que porta estampada la signatura d’un altre autor.
Em passo el dia punxant la pantalla del mòbil, en el portal de torn, perquè no vull deixar de pensar en ells. Vull pensar, almenys intentar-ho, perquè l’emoció no m’ocupi del tot. Ens podria passar, ens podria succeir que la notícia acabés bastant, que bastés en una espècie de regodeig verbal, com si l’única cosa en joc fos això, la impressió, un horror momentani, una cosa atrapada per sempre en una espècie de codi compartit. Has vist tu també? Cal veure quin espant… Podrien ser paraules encongides, traïdores, que arriben soles, paraules en comptes de la realitat, però que no diuen res de res. No val només torbar-se: això demana alguna cosa més, una conversa més profunda, un cara a cara amb Déu. Almenys una pregunta i un silenci, i una vida que canvia.
Déu és més gran que nosaltres. De fet, quan l’Església parla de veritat acaba dient misteri. Encara que també diu que Ell és amor, que ens busca i que per a trobar-nos ens deixa en penyora en l’ànima un desig d’infinit incansable. Sabem que fa dos mil anys que ens busca des de la creu. Jesús ens va buscar en la nit, en la solitud, en la fuetada injusta i en el vermell de la seva sang. Va venir des del Cel per a esperar-nos pacient en la nostra mort. Per a vèncer amb nosaltres on no podíem sols. L’Església canta al misteri, sí. Canta amb fe, i amb ella estic convençut que en aquesta mort horrible d’enderrocs i deixalla, en aquesta mort de sang inesperada, Crist esperava als seus germans els homes. Als turcs i als sirians.
Crist, com a espera a les prostitutes en l’abraçada de les monges amigues de València, o en la vida d’uns capellans de poble que acullen drogoaddictes, o en els esposos veïns que adopten nens down un darrere d’un altre. Jesús va aprendre segur de María, la seva mare. Ella va esperar pacient als peus de la creu. Va esperar quan semblava que Déu s’havia embolicat en silenci per sempre. Ella es va quedar a prop, a l’espera de l’alba. Perquè Déu no queda mut, sinó que entra en el silenci per a plantar la seva paraula creadora, per a vèncer al buit, al desamor, per sempre. Aquest dimecres vaig preguntar a una amiga sobre el terratrèmol: em va dir que si volem veure què fa Déu aquests dies, caldrà estar-li a prop. Aquí camino. I té sentit, perquè és real l’horror. Però també és real el nostre desig d’infinit, que el tremolor no ha esfondrat. I és real la bellesa.
