03 oct. Una sola carn

Els fariseus li van preguntar a Jesús per la llei del matrimoni. Sorprenentment, Jesús els va respondre citant el Gènesi. Encara que per a Ell i els seus contemporanis era ja un document antiquíssim, en el cor de Jesús ressonava el text de l’Escriptura com a anunci de la veritat. Els esposos, diu, no són dos, sinó una sola carn. No són sense més un compost, una addició, sinó que junts formen una unitat. És així perquè els uneix Déu, que és el mateix que fa als esposos des del principi. D’aquesta manera, s’uneix la veu i la voluntat i el cor dels quals es volen, a tota la força de la voluntat i de l’amor de Déu. Que recull la intenció i el consentiment dels esposos i els hi apropia, fent-los totalment seus. Déu, així, uneix als esposos, que passen a ser una sola carn, una sola cosa. Déu ho fa en funció del que veu en Si mateix, en la seva intimitat, tota ella teixida amb la comunió indissoluble entre el Pare i el Fill en l’Esperit del seu Amor. El matrimoni fa dels esposos una sola cosa, segons l’ésser de Déu, que és Trinat per dins i Un per fora – dit així amb totes les reserves possibles. Dues persones, l’espòs i l’esposa, però que en el cor de Déu queden transformades i donen vida i carn a una realitat que és només una: un matrimoni.

El matrimoni cristià és indissoluble; Jesús ho diu sense tremolors – el que Déu ha unit, que no ho separi l’home. Mirem doncs a Déu, perquè aquesta indissolubilitat no és una obstinació cega del mestre o de la seva Església. El matrimoni és indissoluble perquè Déu mateix ho és. Indissoluble perquè Déu atresora en el seu cor un per sempre: per sempre -etern- el Pare amb el Fill en l’Esperit. Va ser mirant en el seu interior com Déu va definir el matrimoni dels cristians. Perquè desitja per a nosaltres el mateix que Ell viu. A més, malgrat totes les limitacions dels esposos, en el pla de Déu, el matrimoni és un signe necessari i estimadíssim per Ell, cridat a anunciar i a mostrar a Déu als nostres carrers, en les nostres taules dels diumenges, o en els despatxos on treballeu. Perquè aquest per sempre diví i matrimonial desafia tot l’humà – i assenyala un horitzó més alt que nosaltres, i llavors la possibilitat d’una vida amb esperança.

Ara, el que no tingui pecat que tiri la primera pedra… Cert, hi ha esposos, ells o elles, que caminen a mig fer amb la confusió, o que han estat infidels, o que viuen amb tal arruga interior que fan la vida molt difícil a la resta – cert. Però que hi hagi esposos que no siguin tals, no fa que el pla de Déu sigui dolent. Els esposos dolents, no fan que el matrimoni com Déu el va descobrir en la seva intimitat i ens l’ofereix, no sigui bo. No es tracta que canviï la vocació matrimonial, sinó que els esposos recuperin el do que Déu els ofereix. Perquè la solució no és redissenyar-ho tot -com apanyant-li a Déu les coses- sinó acollir el que Déu ens proposa.

Confosos per un cert miratge ideològic i tecnològic, pensem poder definir el matrimoni, i el que som, i l’amor, i la sexualitat, totes les vegades que vulguem. Però si ho fem, serà sempre deixant de costat la realitat que Déu ens ofereix. Ho farem en funció d’una imatge de moda, però traint el que som i el que se’ns ha donat. Perquè hem estat donats – donats d’una manera concreta, amb una vocació concreta, amb una modalitat de camí concreta. I és un bé el que som. Perquè ens fa Un altre i ens regala, en primer lloc, a nosaltres mateixos. Demanem descobrir que el problema no és el designi diví – el problema no és que Jesús digui per sempre en parlar del matrimoni… El problema és que no l’hem descobert i desconfiem. No errem: quan la vida la definim nosaltres, i només nosaltres, només ens portarà on sapiguem arribar nosaltres, i això -diguem-ho- serà insuficient. Si acollim el que som, si apostem pel que Déu ens ofereix, si li seguim confiats, pujats a les seves espatlles, llavors arribarem on ni imaginàvem. I això és el que el cor desitja i ens demana a cada estona. O vivim en funció d’una imatge, o desitjant-ho tot.