18 des. Vincles

Déu busca a l’home des de l’instant en el qual li concedeix el primer alè de vida. Perquè ens crea per a oferir-nos la comunió amb Ell. Per Nadal celebrem el gest definitiu i permanent amb el qual s’acosta a nosaltres. Ara ens preparem per a rebre a l’home que porta fins nosaltres tota la divinitat de Déu. En efecte, es tracta de rebre al mateix Déu que ens busca i ens ofereix el seu comunicar-se en allò que ens és més familiar i immediat: un home com nosaltres, un amic. Ho diu Jesús: us he anomenat amics. Déu ens busca aquí dins, en la temperatura de la convivència i de la vida junts, on l’ésser de cadascun queda a l’abast de l’altre, com Jesús coneix a Pere, i Pere coneix a Jesús: l’home i el seu Déu junts d’aquesta manera imprevista però fàcil.

L’Evangeli està ple de referències als vincles entre les persones. Anuncia Mateu en el de la Missa d’avui que Maria era mare i esposa. De Josep diu que era fill de David i espòs de Maria i, des d’ara, pare de Jesús, que és el Déu-amb-nosaltres. És a dir, la notícia sobre Déu i sobre la gràcia de la salvació se’ns ofereixen en els mateixos llocs on se’ns transmet la vida als homes. Déu ens aconsegueix en aquest espai atapeït de l’amistat perquè Crist no és una tècnica o una teràpia anònima. L’Evangeli el mostra en cada pàgina: un amic que treu el cap al cor d’un altre amic per a deixar allí la notícia de la salvació, alguna cosa que no es pot fer a distància.

El problema és que el nostre estil de vida porta avui dins una mentida. Ens hem acabat creient que la dependència de l’altre, el vincle, és un pes que bloqueja i paralitza. De fet, estrenem una condició cultural desconeguda fins ara, que és la veneració per l’autonomia, com si el camí cap a la vida bona estigués condicionat a la capacitat de cadascun d’apanyar-les-hi pel seu compte. L’autonomia acaba sent solitud que transforma les relacions en pactes amb els quals gestionem la necessitat del contacte en funció d’un benefici previst. Cada vegada vivim més desvinculats, sense pertinences duradores, i sense cognoms afectius. Quan vivim sense l’altre, vivim sense referències autèntiques, i sense que se’ns indiqui el camí cap a l’horitzó. Sense l’altre no podrem conèixer a Jesús, que és una presència humana que ens arriba a través dels seus testimonis.

El Nadal deixa de nou al descobert el mètode de Déu: la nostra fe cristiana respira sempre dins de la relació amb l’altre, amb el cònjuge, l’amic, el grup, o la petita comunitat a la qual pertanyem, o fins i tot el desconegut inesperat que trobem. Estem anomenats viure pegats als sagraments i, per això mateix, als altres. Convidats a abraçar la inesborrable diferència que hi ha entre nosaltres. Junts, no per a tenir quatre braços en comptes de dos, sinó per a sorprendre la presència de Déu en la nostra història. És el que veurem en cada pessebre aquests dies: María i José, i entre ells el nen Jesús.

(Perdons pel temps en silenci… No parem, i no dona la vida!)