06 febr. Tots els peixos del món
Després d’una nit sencera de feina estèril Jesús li va demanar a Pere que tornés al llac amb les seves barques. El va convidar que es lliurés de nou al que durant hores s’havia revelat inútil, al fet que s’acostés una altra vegada al límit de les seves forces i possibilitats, ara, perquè li ho demanava Ell. Rema mar endins, li va dir, i llança les teves xarxes a l’aigua. Pere li va contestar de seguida: Hem estat bregant durant tota la nit i no hem pescat res, però sobre la teva paraula tiraré les xarxes; com si el pescador li digués al fuster: aposto que val la pena confiar en tu.
Vivim un temps en el qual sembla que la fe està canviant els seus punts de suport, ara que cadascun té la seva i tot val el mateix. Però com l’una és conseqüència de l’altra, si la fe perd la seva ànima, també l’esperança es queda buida per dins. De fet les nostres esperances avui són ben diferents a l’esperança que tenien els nostres pares o els seus. La nostra s’ha desplaçat, i camina cada vegada més distant de la persona de Jesús. Abans l’esperança parlava de Déu, del seu poder i fidelitat, de la seva presència, i del seu designi bo. Ara, s’encomana sencera a paraules que ens diem els uns als altres com si fossin màgiques, insisteix en pactes i acords, o en grans reunions amb les quals posar fi a tot l’anterior.
Són modes, tendències, ideologies més o menys distingides, que ens prometen una vegada i una altra que ens bastem sols. Però és un parany perquè és una esperança en forma de bumerang, que per molt allà que sembli que abasti, en el fons no fa més que tornar a posar-se de nou sobre les nostres pròpies espatlles. És un regal l’Evangeli de la Missa d’avui que ens porta fins a Jesús que li demana a Pere que abandoni els seus esquemes: Crist se li ofereix com a salvador, com a veritable esperança, i Pere confia. Diu el relat que la captura va ser tan abundant que es trencaven les xarxes i que les barques gairebé s’enfonsen; Jesús va respondre a la confiança de l’apòstol donant-li tots els peixos del món, a l’expert, abans incapaç de trobar ni un.
El món canvia, donant els seus girs, més o menys veloços, però l’Església insisteix a demanar-nos avui un silenci per a rebre la notícia de la pesca miraculosa. No es cansa l’Església de mirar a Jesús, i no ho substitueix per alternatives mediàtiques. Impressiona quant a Pere, malgrat el pes enorme de la seva personalitat no li va confondre el possible guany de la seva pesca, sinó que es va llançar als peus de Jesús oblidant la lluentor dels peixos. Brut, dur, i infidel, però intel·ligent, perquè el més prometedor d’aquell matí era aquell home present, el Messies.
Avui empetitim a Jesús, gairebé com si fos només un ninot envellit, curiós i “resultón”. En efecte, ens sembla que la fe ja no és suficient, que pertany al passat, i que tot el nostre – la nostra vida sencera- només succeeix de teules a baix. Travessem un moment històric dens i únic, però que és una ocasió privilegiada per a descobrir de nou a Jesús com a esperança: rema mar endins i confia, que aquest és el treball de la teva llibertat… La confiança, i no l’esforç autònom que acaba sent estèril. Crist avui; encara Ell.
