25 abr. Ansietat

La possibilitat de perdre el que estimem ens fa patir. No poques vegades, per endavant. Encara que la veritat és que patir així és poc raonable. Perquè comencem a fer-nos mal abans d’haver-nos aturat a reconèixer que allò que estimem és un do – quelcom que a l’origen no era nostre. Com la jove enamorada que abans d’omplir-se per dins de meravella per la bellesa de les flors que li han regalat, abans, comença a perdre la pau imaginant els pètals que es marceixen, a mesura que les flors deixen escapar la seva vitalitat interior pel tall de la tija. És el món a l’inrevés. Perquè el regal, que era la forma d’un t’estimo, li acaba complicant la vida. Ens passa a nosaltres amb el temps, amb l’amor bo de les persones estimades, amb la feina o la salut – amb els fills petits, que en mirar-los, tants pares els veuen només seus, propietaris i únics responsables. El món a l’inrevés: allò bo que ens habita, abans d’haver après la notícia que porta, abans, traduït en motiu de preocupació.

Vivim la relació amb les coses com si al final, a l’últim mil·límetre, depenguessin exclusivament de nosaltres – de la nostra capacitat de mantenir-les a prop i en peus. Així, pretenem un control sobre allò nostre que ens acaba tibant, que ens fa viure rígids, esgotats, i que a vegades ens omple d’una terrible ansietat. El problema és la manera amb la qual mirem a la realitat, precipitada i superficial, perquè en remuntar el corrent de l’ésser de les coses que estimem, no arribem a descobrir la seva primera font. Tant és així que amb freqüència, en comptes de celebrar-les, vivim una espècie de sobrepès emocional que ens fa estar sempre a la defensiva. I amb una sensació de no estar fent res bé que ens entristeix. Déu només volia regalar-nos un t’estimo…

Hi havia una àvia que tenia un armari a la cuina que amagava caramels i xocolates i les millors galetes. Tenia un munt de néts. I quan en visitar-la els diumenges s’acomiadaven, ella els portava sempre fins a l’armari – l’esperaven il·lusionats. El gest es repetia exacte: els petits observaven amb atenció des de la seva alçada, i quan queia a les seves mans el primer sugus, entenien de seguida que aquesta era molt bona notícia: si des del fons fosc de l’armari arribava un primer caramel, senyal que podria haver-hi molts més… El regal justificava l’espera, una espera que era alegre, perquè l’àvia era generosa i la seva mà sempre trobava el camí de tornada al pot de caramels. M’enteneu: els sugus, amb els seus colors, dilataven la mirada dels nens, més ampla, més atrevida, més contenta, i ara afectada per aquesta nova possibilitat – serà que en totes les cuines hi ha un armari secret?

Déu ens beneeix de mil maneres cada dia, encara que lamentablement els seus dons no aconsegueixen canviar la nostra manera de pensar. Se’ns dóna el que més estimem. Però ens pensem sols, aixafant a poc a poc el que som, cecs a aquesta font esplèndida des d’on ens arriben els amors. Les lectures de la Missa d’avui ens ho recorden sense ambages. Diu el salm: “És el Senyor qui l’ha fet, ha estat un miracle palès”. I la segona lectura: “Mireu quin amor ens ha tingut el Pare per a dir-ens fills” – i no encarregats. I també l’Evangeli: “Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les ovelles”. L’ambició de control i de seguretat, asfíxia la vida. La certesa de la nostra filiació divina, la fa gustosa.