13 febr. Esperar
Jesús anuncia en el sermó de la muntanya que la nostra vida d’avui està aparellada amb un futur encara desconegut però bo; és com la seva cara oculta, a l’altre costat del present. Pel que diu Jesús, podem imaginar el temps com si fos una teulada de dos aiguavessos: d’aquest costat l’ara, l’instant, certament amb el pes i l’exigència de les circumstàncies que travessem. Però de l’altre, un futur bo. Tan bo, diu el mestre, que fins i tot en les llàgrimes d’avui, en la fam o en la injustícia que podem sofrir ara, hi ha la possibilitat d’una alegria: feliços vosaltres, afirma… Feliços avui perquè demà vostra recompensa serà gran en el cel. Ens convida Jesús a esperar, a viure il·luminats per una esperança, però, és raonable esperar? Pot l’esperança sostenir-nos mentre hem de travessar la densitat del moment present? On pot secundar-se aquesta mirada que Jesús proposa?
La nostra vida esdevé sempre en l’escenari de la realitat. De fet, mai hem existit, ni es pot donar el que som, sinó és dins i a l’interior mateix de la realitat. Així és, ens envolten el temps i l’espai, i totes les coses que el Senyor col·loca davant el que som cada vegada que obrim els ulls. Podem donar per descomptat o reduir el que tenim davant tot el que la nostra imaginació permeti. Però és un fet que -al final- la realitat ens interessa. Quantes vegades la bellesa s’imposa i sembla que silencia el nostre interior. Quantes vegades ens movem per evitar que les coses s’allunyin de nosaltres. Quant és cert que les coses ens fan arribar amb la seva ésser un ressò potent de la promesa de Jesús, que ens fa callar i mirar i esperar.
És innegable que les coses no ens les donem nosaltres, i és innegable també que desperten el nostre interès. Més encara, sense que puguem dominar el procés, ni explicar-lo del tot, a tots ens passa que quan la realitat ens fa obrir els ulls amb la seva bellesa, amb la seva bondat o amb el seu misteri, desperta el nostre home interior i encoratja el nostre desig. L’aviva, com si fos una brasa cansada sobtadament animada per una empenta d’aire. I això ens succeeix malgrat que tots, i des de sempre, hem acusat un cert desencaixi, una espècie de vell desencaix que es dona entre el que desitgem i esperem, i el que al final experimentem. Com és que malgrat anys i anys d’espera no ha caducat en nosaltres el desig? Com és que ens resistim a conformar-nos amb el que hi ha? Serà, serà que de l’altre costat del temps algú insisteix a mantenir viva i atenta la nostra ànima, la nostra esperança, informant-la una vegada i una altra de la promesa que està per arribar.
Si estem disposats a ser sincers, i amb ganes de pensar que el món no sols coincideix amb la nostra mirada sobre les coses, reconeixerem a més que tots coneixem a persones més lliures que nosaltres, a gent diversa que viu amb certeses més profundes i sòlides: dones i homes que s’atreveixen a viure una existència desarmada i als afores dels burladors on nosaltres tantes vegades ens amaguem. Jesús es va posar davant dels apòstols així, i va omplir i va desafiar els seus ulls, les seves oïdes, i les seves intel·ligències. I no van ser molts, però uns pocs es van deixar tocar i van quedar transformats per Ell.
L’esperança que permet viure no és cosa de savis o poderosos, sinó el propi dels senzills que es deixen informar. El Senyor no ens demana malabarismes, sinó que acollim la llum amb la qual Ell ens explica el món: la realitat és signe, signe d’allò que ens espera; do, do que ha començat a donar-se i que desitja lliurar-se del tot. I que ens regala el temps perquè ens anem obrint, sempre més disponibles a la vida nova que està per arribar.
