23 maig Esperit Sant

Dins de María, en l’amagat del seu ventre, l’Esperit Sant va aconseguir l’impensable. Va unir la carn de l’home amb tota la divinitat de Déu. María va oferir l’entranya i l’Esperit el seu amor. Déu va unir sense que la carn i la divinitat es barregessin o es confonguessin. Perquè està bé que l’home continuï sent home. I perquè necessitem que Déu no perdi ni una mica d’allò seu. Crist, assegut ara a la dreta del Pare, envia l’Esperit perquè realitzi de nou el seu prodigi – unir al Creador i a la criatura, teixir l’estofa del Cel amb la fibra de l’home i la misericòrdia de Déu.

Déu va fer la creació. Ens va regalar després el Fill. I celebrem avui que ens envia també a l’Esperit Sant. Do, do, do. Com si Déu des del Cel només sempre mirés cap avall, buscant els nostres rostres tornats cap amunt. Però, potser ens falta alguna cosa que Déu ha d’estar sempre bolcant-se sobre nosaltres? Ens falta alguna cosa? Cap si més no aquesta pregunta en les nostres frenètiques vides?

És com una espècie de secret que murmurem només a vegades, gairebé sempre embolicats en la foscor. Ho regalem de nit, després de la carrera diürna, quan la fi de la jornada ens torna a anunciar que no posseïm, això que ens falta. Sí, ens falta alguna cosa: la nostra carn viu buida. Gairebé mai li ho diem al que tenim a prop, a aquest que sabem que ens vol bé. L’autoretrat solem regalar-lo al nouvingut, com en una espècie de ritual – com a molt, li ho testimoniem al que tenim lluny. Nouvinguts, amics puntuals, o al qual ja va marxar, perquè així no hem de veure’ns-les amb el qual sap, amb qui ha descobert que estem mancats per dins.

No volem que se sàpiga. I llavors ens copiem els uns als altres, perquè no es fixin en nosaltres, tots idèntics, al so de la moda – de les modes de draps, o de les modes d’idees. Sense preguntes, fugint de les esperes, atipats de coses, de les mateixes coses que tots els altres. Do? Només sospitem…

L’Esperit Sant és do. Amor que coneix i decideix estimar. Que toca la nostra carn assolada i decideix estimar. Amor que arriba i no es vol anar. Que vol donar i prendre. Prendre el nostre buit, la nostra nostàlgia, per a donar-la-hi com a justificació del do. Ell és el que ens falta, i Jesús ens ho envia. Ho van rebre els apòstols, cadascun, de manera personalíssima, però quan estaven junts, reunits entorn de María. L’Esperit es dóna al Cenacle, a l’Església que celebra l’Eucaristia. Acudim a l’altar, perquè ens bufi la seva vida i el seu amor.