26 febr. La quaresma i la vocació
Sembla que la vida és només ara, ja, tot immediat en el temps i en l’espai; ha canviat la nostra manera de pensar. Ara el que compta, el que sembla que sosté la importància de les coses -de la vida- ho situem cada vegada més a l’abast, al nostre abast. Passem dies vivint i pensant que dominem, que per fi hem domesticat la realitat, i ens sap bo aquest presumpte poder. S’han abreujat els terminis i les distàncies que abans hi havia entre el voler i l’aconseguir, entre el gest i la possessió d’alguna cosa. Tots aquests espais i esperes han estat vençuts. I, així, ens passem el dia consumint novetats. Com si la vida fos precisament això, aquesta trepidació, l’agitada experiència del diferent, sigui el que sigui.
El pati de la vida s’ha convertit en una passarel·la de novetats, però Déu continua sent el de sempre. Més encara: el de sempre i encara en el seu Cel, eternament embolicat en el seu misteri. I demana, també com sempre, que fem un camí en el temps, just ara que la vida prem a un altre ritme, en recorreguts infinitament més breus, en el gust alliberador del nou enfront del que ens sembla vell. Ja ningú espera. Ja ningú sap esperar. No sabem esperar. De fet, fins i tot ni existeix ja la impaciència, perquè ja no hi ha res a esperar. Per això se’ns fa estrany que ens parli l’Església dels quaranta dies de la Quaresma, dels quaranta dies que ens han de portar lluny, cap a l’inagafable, cap al Déu que no es deixa dominar. Qui voldrà ara un camí cap al misteri… Qui vol ser només fill? Ja no esperem; ja només ens mirem a nosaltres mateixos.
Ens sembla novetat el que probablement no és més que distracció. Allò que ens brinda el miratge suficient per a pensar que toquem el temps només de puntetes. Abans teníem religió i ara tenim un discurs. Ens sembla millor: més a la nostra mesura. Ho hem substituït, però Déu roman. També la nostra naturalesa humana, i la nostra necessitat d’Ell, que és com la d’Adán i Eva que després del pecat es van descobrir nus, desemparats. Déu roman, com un batec constant que no ens abandona. Perquè puguem tornar a Ell sempre.
Amb la Quaresma Déu ens crida, en el seu idioma, que és la nostra llengua materna. Ens crida deixant al descobert el teixit i la carn de la nostra vocació. Perquè la vida és per a la vocació. En la Missa d’aquest diumenge el salmista demana a Déu compassió. Demana ser rentat del seu delicte, que és l’oblit i l’abandó de la vocació. És un home intel·ligent que demana un cor pur i un esperit ferm, l’alegria de la salvació, molt més rica que la d’aquells que sembla que viuen sense fregar-se l’ànima. Jesús li diu al dimoni en el desert: “No sols de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu”. Demanem a santa Maria que ens faci sensibles i que desperti en nosaltres la consciència de la necessitat de Déu.
