01 maig M’estimes
En trair-ho, li semblava a Pere que ho havia arruïnat tot. El contrari havia de ser impossible. Va quedar sense remei, llançat de nou a si mateix, només a si mateix. A l’estret lloc d’on tenia la sensació que venia, sempre amb aquesta espera dissimulada però a flor de pell. Tres anys junts, el temps d’una preferència desconeguda, única i total en tots dos cors. Però en la nit del dolor va cridar que no el coneixia… Assenyalat per una desconeguda, per una nena, va cridar que no era del natzarè, que no li pertanyia perquè continuava sent només seu, ara que pensava que havia estat sempre només seu. Jesús ho va aconseguir amb la mirada abans que plogués sobre la seva carn l’horror de la passió. A Pere se li va trencar el cor. Una altra vegada sol, en una solitud més fosca que la primera, més fosca que aquella de la qual venia embolicat des del si de la seva mare. No el conec. Ho va dir tres vegades; s’ho va dir a si mateix tres vegades, en aquestes tres mentides odioses.
Crist va tornar a la riba. Va ser Joan, que en estar menys atrapat en si mateix, ho va reconèixer primer. Li ho va dir al patró. M’estimes? La presència de Jesús va desafiar per sempre el cor de Pere, per sempre la mesura de Pere, que abans que acabés la pregunta havia respost ja amb la seva sí nerviós. M’estimes? T’estimo. Perquè Crist neix, viu i mor, per nosaltres, per a nosaltres. No hi ha en la medul·la de l’encarnació del Fill res més que el desig de Déu de recuperar-nos, de retornar-nos a la seva falda per sempre. Jesús ressuscita i no té dins cap altre designi: només salvar-nos, donar-nos vida, la vida per sempre. Per això, en la mateixa riba, en la riba de sempre, en la mateixa riba de tants matins, li va tornar a cridar: m’estimes? El mateix Jesús, el mateix fill de dona, l’enviat, el que cerca a l’home, un a un, per a portar-lo a la casa del Pare.
La presència de Jesús en la riba ens obliga a callar les veus acusatòries que col·leccionem en el nostre interior. Perquè Ell les venç totes per a anunciar-nos que la vida és vocació. A nosaltres, sempre plens de nosaltres mateixos, Jesús en la riba ens diu la veritat. La que el món tracta d’ofegar amb els seus cants mentiders. La veritat: que la vida és vocació; sempre vocació. Per això Jesús s’acosta de nou a la riba. Insistent, per a convidar-nos a abandonar una vida que sigui només nostra. Pere es va descobrir inesperadament alliberat del preu del seu error. Com si la veu de la seva mentida només pogués callar, apagar-se per sempre, perquè Jesús era allí aquest matí mirant-li de nou, enamorat de nou, conquistat per la humanitat necessitada del vigorós home de pesca. O Crist o res. O la seva vida, o només la nostra.
