18 set. Passió i mort
Portem dos diumenges seguits escoltant a Jesús anunciar la seva passió i mort. Impressiona quant som capaços d’encaixar aquesta notícia. Ens encaixa en els ulls. I també en el cor. Com si haguéssim après a caminar per aquestes paraules -passió i mort- sense quedar afectats per elles. La mort de Jesús l’hem devocionat – em deixeu dir-ho així. Suor, sang i injustícia convertits ara en una espècie de devoció piadosa. Una exageració, una exageració que ja no fa mal, que ja no li fa mal a ningú, perquè va ser fa 2000 anys. I perquè a Jesús, en imaginar-ho, ho dibuixem vivint lluny de la carn-carn, d’aquesta que fa mal. Lluny d’aquests sofriments dels quals parlen els capellans o que retraten els artistes. Mort i mort, misteriosament, han arribat a significar dues coses diferents. Perquè mort, la dels nostres familiars. I quan arribi la nostra. Però això de Jesús va ser una altra cosa… Cosa d’imatges, de codis, de moments d’una altra història, tan llunyana a la nostra. Però, no, Jesús és un home que parla de la seva vida i anuncia la seva mort. En l’Evangeli del diumenge passat li ho deia a Pere. Aquest diumenge a tots els deixebles – el Fill de l’home serà lliurat en mans dels homes, i el mataran! Per aquí caminaria la seva mare, i les parentes de la seva mare, també impactades per aquestes paraules – el mataran!
La mort porta amb si un final. Un es va acabar. Una diferència inesborrable. I marca el temps per sempre. Impressiona moltíssim pensar que quan Déu mira a l’home, quan es posa davant dels ulls el que som, la història i el que vivim, conclou que és necessària una mort. No una mort qualsevol, sinó la mort del seu Fill, del Fill del seu Amor. Perquè aquesta mort és la nostra medicina. Aquesta mort és la nostra curació. El dolor i el crim, necessaris perquè nosaltres puguem viure de nou la veritat del que som – fills, fills també del seu Amor. Per què fa falta ser salvats? Per què ens fa falta?
Ens hem tornat espectadors, només espectadors. Com una posa vital definitiva: espectadors – perquè tot ens és aliè, i tot opcional… Com si fos suficient amb sentir, amb permetre un espai perquè es pronunciï davant de nosaltres aquesta notícia de passió i mort, i ja… Paraules. Però seques per dins, com si no diguessin res, ja res del que li va passar al Fill de María en el cim de la muntanyeta.
Jesús va caminar fins a la seva mort. A trompades. Fins a la nostra mort. Perquè sense la gràcia de la seva generositat, sense la gràcia de la seva misericòrdia generosa, la nostra vida és una mort. Quan Jesús camina amb la creu a coll, camina cap a nosaltres, cap a cadascun de nosaltres – no ho dubtem! No som espectadors de la passió de Jesús: som els habitants de la mort, perquè aquesta és l’estada del pecat on hem quedat atrapats. Ell ve amb la seva creu a rescatar-nos. Per això, en escoltar l’Evangeli de la Missa d’avui, ho podem pensar, què hi ha en nosaltres que no necessiti ser salvat?, què hi ha en nosaltres que no necessiti ser tocat per Ell? Serà que hi ha en nosaltres -quan vivim pel nostre compte- plenitud i vida eterna? S’acosta Jesús, el seu Evangeli, la seva proposta, la mà que estén per a salvar-nos, i ens defensem, com si amb Jesús arribés una altra cosa en comptes de salvació. Espectadors o redimits. Mort o vida. Jesús o solos.
