21 nov. Postveritat

En 2016 la paraula de l’any triada per l’antic Diccionari d’Oxford va ser ‘postveritat’. El neologisme diu, més o menys, que la realitat importa només relativament, perquè el que compte és la manera en el qual nosaltres la veiem i vivim; és a dir, que l’objectivitat dels fets se subordina al ressò emocional que produeixen. El decisiu, doncs, no és tant que alguna cosa sigui veritable o no, sinó només el que sembli que és. És evident que basten uns segons d’autèntica serietat amb la vida per a caure en el compte del risc extrem que corre qui apostés per una lectura ‘posverídica’ de la realitat. Aquesta és la qüestió: o les coses són el que són, tossudes, o són només el que opino d’elles – que dependrà del dia que jo tingui…

L’Església celebra avui l’últim diumenge del seu calendari. Amb la litúrgia ens recorda que el nostre temps aquí no és per sempre, sinó que s’encamina imparable cap endavant, cap al seu terme definitiu. De fet, Jesús diu que allí, en aquest dia inevitable, tots serem jutjats per Ell. En efecte, en rebre l’anunci que ens fa l’Evangeli d’avui, ens interessa notar la sorpresa amb la qual van viure el judici final els del segon grup, les cabres de l’esquerra, que no van aconseguir entendre del tot – Senyor, quan, quan no vivim adequadament? Segur que podem imaginar el judici així, com el moment en el qual cadascun de nosaltres, el moment en el qual tot el nostre, serà comparat amb la veritat. Certament, el criteri de judici no seran les nostres opinions o sentiments, sinó la veritat mateixa.

L’Evangeli pot ajudar al fet que ens deslliurem del parany d’aquesta espècie de ‘postveritat’ que a tots se’ns pot colar una mica en la manera de mirar i pensar a Déu. Perquè a Déu ho admetem, fins i tot amb gust i afecte, però moltes vegades només després d’haver-ho acomodat a les formes d’Ell que abans hem fabricat en la nostra imaginació. Però Déu només pot ser com és, com ja és, des de sempre i per sempre, i no com a nosaltres ens agradaria. En aquest sentit, impressiona moltíssim la imprudència total amb la qual no pocs es confien al seu déu-imaginat, gordinflón i buenoide, per al qual tot val perquè ens respecta… Més que un déu, s’assembla a l’àvia esclava de l’afecte del nét, al qual és incapaç de dir-li que acabarà perdent al vida per com la viu. Un déu inventat no és més que un pobre mirall mental on ens mirem per a adorar-nos a nosaltres mateixos.

El temps avança, irrefrenable, sense que sapiguem del tot què hi ha a l’altre costat de l’últim dia. Jesús parla de salvació en forma de creu, de judici, i de vida eterna com a regal i no com un deute que se’ns degui. Així, com no ens podem donar a nosaltres mateixos la vida bona per sempre que desitgem, haurà de ser don. I si és don, serà només Déu qui determini qui i com s’accedeix a ella – i no les nostres opinions. L’anunci del judici ens exhorta a sortir de nosaltres mateixos, fora dels nostres caus. Jesús en l’Evangeli mostra un camí segur: són els pobres en els quals Ell mateix ens surt a la trobada. No interpretem les paraules de Jesús, acollim-les: Crist Rei, el judici, i els pobres; és una equació sense incògnites. Segur que María ens acompanyarà en el camí.