Vivim temps d’algunes sobredosis. Almenys, temps de grans fartaneres. I estic convençut que som conscients d’això. Ho sabem, però són coses que sembla que no maten, i llavors les acceptem – el temps dirà. Parlem d’això, a vegades fins i tot amb serietat, sobretot perquè els fills i els petits recorreran aquests mateixos camins. Però quan valorem els passos que caldria donar i les decisions que caldria prendre per a recuperar una mica de seny, ens sembla que l’esforç no compensa. Fartaneres de sèries, i de dades i informació sobre els altres que no serveixen per a res. Al·luvions d’imatges, moltes vegades molt penoses i denigrants. I sobredosi de res, de tantes coses que són res i que acaben aixafant el teixit de l’ànima.

Entre altres, hi ha una conseqüència innegable: el que som es va endurint per dins. I ens costa descobrir les coses, estar atents, sorprendre la seva veritat i conveniència, perquè la nostra capacitat de sorpresa ha quedat esmussada. Això ens aïlla. Com si ens allunyés de tot, menys capaços de reconèixer el que hi ha. Llavors les presses, perquè necessitem que ens entretinguin i que ens estalviïn aquest temps tot sol amb nosaltres mateixos. No sols, necessitem que ens entretinguin i que també ens emocionin, per a tornar a sentir alguna cosa, per a estar vius de nou, perquè trobem a faltar la nostra antiga vibració interior.

Hem de ser conscients: alguna cosa d’això ens passa a tots… I ens posem davant de Jesús, davant de la seva Paraula, o davant de l’Eucaristia, i ens diu poc. Poc, però no perquè allí hi hagi poc, sinó perquè el que hi ha l’hem deixat de veure. Jesús no ha encongit; tampoc el do ni la promesa. Jesús es lliura sencer, es dóna sense reserva. Som nosaltres, que tenim els canals d’accés a la realitat, a la veritat, obturats, una mica impedits. Com si l’avorriment aconseguís asfixiar en les artèries de l’ànima la gràcia de Déu que ens arriba.

Em deixeu dir-ho així: la presència de Jesús en el sagrament de l’Eucaristia no és per a entretenir-nos, ni per a estimular-nos, ni per a emocionar-nos. Hem de demanar-li a l’Esperit Sant que ens ajudi a valorar la Missa no pel seu espectacle, sinó pel do que és: preneu i mengeu – preneu i beveu. Els sacerdots faran el que puguin, però només el que puguin. Perquè el Senyor no els va cridar a ser malabaristes, ni ballarins, ni cantants, sinó a resar pel seu poble i a repetir en el seu nom les paraules de l’últim sopar. Aquest és el negoci de la vida: que no n’hi ha prou amb un sol cor per a viure-la. Li ho va dir l’àngel a Elías, com escoltem avui en la primera lectura de la Missa: Aixeca’t, menja, que el camí és superior a les teves forces… Demanem reconèixer la veritat, la qual cosa l’Eucaristia diu del nostre Déu, d’aquest Déu que es dóna, i el que l’Eucaristia diu de nosaltres, que només un amor diví ens seria suficient.