18 abr. Tecnologia

És innegable que les màquines i els aparells poden i fan cada vegada més. Tant que ara seríem incapaços d’imaginar una vida en la qual haguéssim de confiar-nos només a uns pocs instruments, o a la força dels nostres braços i cames. De fet, tenim dins nostre una espècie de secreta sensació que la tecnologia multiplica el que som, no només les nostres possibilitats, sinó el que som, fent-nos una mica millors, i això ens porta a mirar-la amb una enorme simpatia. La cosa té el seu peatge – encara que siguem conscients només a mitges. Fem broma, sense saber on va acabar aquesta part de nosaltres, reconeixent que ara no sabem de memòria els números de telèfon dels nostres amics, o tantes altres coses en les quals hem estat reemplaçats. Recordo que de nen al col·le, en el descans entre classes, que de vegades ens dedicàvem a comparar possibilitats familiars, i ens preguntàvem qui manava a casa, si el papà o la mamà. Si els preguntéssim això mateix als nens d’avui, no pocs ens dirien que a casa mana el mòbil.

És evident que la tecnologia no ho sap, que no és conscient d’això, però està canviant la nostra manera de pensar. En efecte, la manera en què usem la raó és cada vegada més instrumental i cada vegada menys cardíac. Més píxels i menys teixit. Alguns autors ja parlen d’ideologia tecnocientífica. Com si de reullet miréssim les màquines amb una mica de reconeixement, amb una espècie de reverència – els transhumanistes fins i tot amb enveja i desig. Perquè són més capaços, més fortes, més ràpides, perquè no es cansen, i perquè sembla que no envelleixen. Amb un cert poder seductor, ens ronden, insinuant-se com una companyia suficient, com si es pogués donar una bona relació amb la tauleta o amb internet. El mòbil, que servia per a arribar fins a l’altre, ara ens deté a mig camí i ens deixa tot sol amb nosaltres mateixos, reflectint capricis i petiteses en la seva pantalleta.

A més, internet i els dispositius ens han fet un gol, perquè ara vivim com si tenir informació fos el mateix que saber alguna cosa. Són coses molt diferents. El mòbil i el portàtil estan constantment informant-nos. I per si de cas, com tot és important per si de cas, perquè no sigui que som els únics sense disposar de l’última dada, atenem a tot amb urgència. Parlem d’això, del que ens acaben de dir, de l’últim al nostre abast, moltíssim abans d’haver pogut digerir el que ens ha arribat un instant abans. Aquest empatx d’informació fa impossible que ens ajudem a descobrir el significat de les coses, la seva veritat, o el seu perquè. Si li preguntem al mòbil, ens dirà quin dia farà demà. Els d’abans havien de mirar al cel i discutir – plourà, no plourà. Però sabien millor que nosaltres per a què era el dia que se’ls regalava…

Diu l’Evangeli que Jesús es va presentar enmig d’ells, ressuscitat – enmig d’ells. Estaven plens de por i pensaven que estaven veient un fantasma. Ell els va convidar a què li toquessin, que palpessin la seva carn, la seva temperatura – que redescobrissin la seva humanitat. Tant de bo la Pasqua ens ajudi a reparar en això: amb tot el seu poder, amb l’ocasió que suposava la seva mort i resurrecció, Jesús no va aprofitar per a llevar-se de damunt la seva humanitat com si fos un fardell, sinó que va tornar a apostar per ella, ara per sempre. Déu ens regala una carn, un home, una amistat humana. És així que podrà començar a succeir la vida eterna en nosaltres, sense alternatives possibles. Salva la carn, la seva carn: la vida bona és una vida totalment humana, de possibilitats i maneres humanes. Amb una expressió que han anat repetint els papes, li podem demanar al Senyor que ens faci ser experts en humanitat.