12 des. Un que no coneixeu
Fa poc més de cinc anys va morir el meu nebot Marcos en un accident de trànsit. Li agradava tant mirar al cel que va acabar estudiant física en la universitat. En aquests anys d’estudis el Senyor li va fer descobrir la vocació al sacerdoci, i així, poques setmanes després de graduar-se, va entrar en el seminari diocesà. Va morir deu o onze dies després. Per a Marcos, la relació amb Déu era alguna cosa que succeïa dins de la relació amb la realitat – família, estudis, amics, esport, música. Per descomptat, també sagraments, caritat, oració. I per com vivia, el pas del temps li va fer créixer fins a convertir-se en un home especialment interessant i atractiu. M’acordava avui d’ell, i també d’un costum nostre.
Encara que fèiem el possible per veure’ns amb freqüència, cada setmana fixàvem un moment per a cridar-nos sense presses per telèfon. Era una conversa peculiar. Perquè sense pactar-ho per endavant, amb el temps, aquesta trucada telefònica va acabar succeint sempre segons un mateix esquema, com una obra en dos actes: primer em comptava ell, de la seva vida, de la seva relació amb el Senyor, de les coses que omplien les seves jornades, dels seus amics. Llavors jo escoltava – i només escoltava, sense rèplica, sense comentari, en silenci, atent al que anava narrant… En acabar ell, llavors li comptava jo del meu, compartint l’u amb l’altre el que havíem descobert o après en aquests dies. Es va donar així entre nosaltres, de manera espontània, i de seguida ens vam adonar que era el més interessant. Perquè aquesta conversa, la vida mostrada de Marcos, amb freqüència va acabar sent des d’on jo li començava a parlar a Déu. Va ser tot un descobriment: el silenci a torns en les nostres converses ens va fer més amics. I en aquest aparent buit, s’arribava Déu fins nosaltres.
L’Evangeli de la Missa d’avui recull el moment en el qual Juan Bautista va anunciar als fariseus, i avui a nosaltres, que “enmig de vosaltres hi ha un que no coneixeu”. És un anunci tremend – Déu entre nosaltres, en la nostra pista, a prop, però no li sabem present i passa entre el nostre com un desconegut. Just per això l’Advent demana el silenci del qual parlava abans. És un requisit indispensable perquè ens puguin anunciar la presència de Déu. Perquè aquest anunci, exactament igual que fa dos mil anys, té lloc dins d’una amistat, amb un nebot, o amb un amic, o amb el desconegut que el Senyor triï per a mostrar-nos la veritat i el camí. És impossible identificar i reconèixer la presència del Senyor, i així conèixer-li, quan ens distanciem del no-jo, de l’altre, allunyant-nos, o evitant l’espai perquè narri el seu. Quantes vegades, fent veure que escoltem, estem només mastegant un judici o preparant el contraatac…
Avui hem d’estar especialment atents. Perquè la situació i els mitjans estan imposant una certa cultura de la sospita. Per com es transmeten les notícies sobre l’evolució de la pandèmia, o l’economia, o el que sigui, més que mostrar ganes d’informar, sembla que tinguin ganes de despistar. En les notícies, en els comentaris, sempre hi ha culpables: els que es desplacen, els joves, els que manen, qui sigui, però és algú que no sóc jo. Sempre són persones sense rostre, sense nom, que no poden explicar-se; un grup, els-altres, els culpables! Acusen a tot vent – i això ens pot confondre, generant sospita i rebuig entre nosaltres, una cosa nefasta per al nostre camí com a cristians. L’altre és necessari. Perquè Crist està present però no li coneixem. És imprescindible superar el prejudici i assegurar un espai de temps i silenci per a la trobada amb l’altre. Perquè se’ns anunciï i indiqui la presència del Fill de Déu.
